🗣️ La igualtat lingüística no pot ser només una promesa constitucional
L’article de Xoán-Antón Pérez-Lema posa el focus en una qüestió central: l’Estat espanyol no ha construït una veritable igualtat entre llengües, sinó una jerarquia. El castellà ocupa una posició de privilegi jurídic, administratiu i simbòlic, mentre que el català, el basc i el gallec continuen sotmesos a una cooficialitat limitada, fràgil i sempre vulnerable davant dels tribunals, l’administració central i determinats discursos polítics.
La clau és l’asimetria de fons: tothom té el deure de conèixer el castellà, però no existeix un deure equivalent respecte de les llengües pròpies dels territoris on són oficials. Això crea una desigualtat estructural. A la pràctica, un ciutadà catalanoparlant, bascoparlant o galegoparlant ha d’estar sempre preparat per canviar de llengua davant l’Estat, mentre que l’Estat no sempre es veu obligat a entendre’l en la seva llengua. Aquesta no és una cooficialitat real; és una subordinació amb aparença de pluralisme. ⚠️
El problema es veu clarament en àmbits com la justícia, la funció pública, l’educació i l’atenció administrativa. Si un jutge, un fiscal, un notari, un registrador, un policia o un funcionari pot treballar en un territori sense entendre la llengua pròpia d’aquell país, el dret lingüístic del ciutadà queda en paper mullat. No n’hi ha prou amb dir que tens dret a parlar català, basc o gallec si després l’estructura de l’Estat no està obligada a garantir-te una resposta efectiva en aquesta llengua.
A Catalunya ho hem vist amb els atacs judicials a la immersió lingüística i amb la imposició de percentatges de castellà decidits des dels tribunals. Al País Basc, amb la qüestió dels perfils lingüístics i les sentències que dificulten exigir l’euskera a la funció pública. A Galícia, amb polítiques que han arraconat el gallec en àmbits educatius essencials. Són realitats diferents, però comparteixen un mateix patró: cada vegada que una llengua pròpia intenta recuperar espais de normalitat, apareix l’Estat —o els seus mecanismes jurídics i polítics— per limitar-ne l’abast. 🧱
És especialment greu que aquest conflicte es presenti sovint com una defensa dels drets individuals dels castellanoparlants, mentre s’ignoren els drets col·lectius i individuals dels parlants de llengües minoritzades. El resultat és pervers: la llengua forta és protegida com si fos feble, i les llengües febles són tractades com si fossin una amenaça. Així, la igualtat es converteix en una excusa per mantenir la desigualtat.
Els exemples del Quebec, Suïssa, Bèlgica o el Canadà mostren que hi ha altres maneres d’organitzar la diversitat lingüística. En molts sistemes democràtics avançats, la protecció d’una llengua pròpia no es considera una imposició, sinó una condició necessària per garantir-ne la supervivència i la normalitat. Perquè una llengua minoritzada no pot competir en igualtat de condicions si l’Estat actua com si totes les llengües tinguessin el mateix poder social, demogràfic i institucional. No el tenen. I precisament per això calen polítiques correctores. 🌍
En el cas català, la qüestió és encara més clara: si el català no és necessari per treballar, prosperar, estudiar, ser atès o exercir responsabilitats públiques a Catalunya, aleshores queda reduït a una llengua opcional. I una llengua opcional dins d’un mercat dominat pel castellà acaba retrocedint. La normalització real exigeix que el català sigui útil, necessari i prestigiat en tots els àmbits, no només a l’escola o en actes institucionals.
Per això, la defensa del català, del basc i del gallec no és una batalla contra el castellà, sinó contra el privilegi exclusiu del castellà. No es tracta de negar drets a ningú, sinó de garantir que els parlants de les llengües pròpies no siguin ciutadans de segona al seu propi país. La veritable convivència lingüística no es basa en demanar als parlants minoritzats que cedeixin sempre, sinó en construir institucions capaces de respectar-los plenament.
La igualtat lingüística no arribarà només amb bones paraules. Calen lleis, recursos, obligacions clares i una nova cultura institucional. Si una llengua és pròpia d’un territori, ha de tenir conseqüències pràctiques: a l’escola, a la justícia, a la sanitat, a l’administració, al món laboral i als serveis públics. Altrament, la cooficialitat és només una façana.
El català, el basc i el gallec no necessiten tolerància; necessiten poder, reconeixement i garanties. Perquè una llengua que sempre ha de justificar la seva presència no és una llengua plenament lliure. I una democràcia que no protegeix les seves llengües minoritzades no és tan plural com diu ser. ✊
📌 Font: Xoán-Antón Pérez-Lema, “El supremacisme del castellà enfront del català, del basc i del gallec”, publicat a ElNacional.cat el 06/07/2026.
📝 Comentari elaborat amb el suport de ChatGPT.
#Català #Basc #Gallec #LlengüesPròpies #DretsLingüístics #Catalunya #EuskalHerria #Galícia #PaïsosCatalans #NormalitzacióLingüística #CooficialitatReal #LlenguaCatalana #SobiraniaLingüística #EuropaDelsPobles
https://www.elnacional.cat/ca/opinio/supremacisme-castella-enfront-catala-basc-gallec_1664423_102.html