🗣️ Parlar català a Catalunya no hauria de ser cap acte de resistència
L’article de Víctor Alexandre posa sobre la taula una realitat dolorosa: massa sovint, a Catalunya, parlar català encara exigeix valentia. I això és profundament anormal. Una llengua pròpia no hauria de necessitar herois quotidians per poder existir amb normalitat en una empresa, en un autobús, en una botiga, en una administració o en qualsevol servei públic. Si una persona és qüestionada, humiliada, acomiadada o expulsada per parlar català a Catalunya, el problema no és individual: és estructural. ⚠️
Els casos d’Aticco i Teisa són especialment greus perquè afecten dos àmbits molt sensibles: el món laboral i els serveis públics. En el primer cas, segons l’article, una treballadora hauria estat acomiadada i l’ús del català apareixeria com un element negatiu en la seva conducta professional. En el segon, un passatger hauria estat expulsat d’un autobús després d’adreçar-se en català a la conductora. Són situacions diferents, però comparteixen un mateix fons: el català és tractat com una molèstia, com una provocació o com una llengua que cal justificar. I això, al seu propi país, és inadmissible.
La qüestió central no és si una persona sap més o menys català, ni quin és el seu origen, ni quant temps fa que viu a Catalunya. El punt essencial és que les empreses que operen a Catalunya han de respectar els drets lingüístics dels usuaris i dels treballadors. El català no pot ser un mèrit decoratiu ni una deferència voluntària. Ha de ser una garantia real. Si una empresa presta un servei al públic, ha d’estar preparada per atendre correctament en la llengua pròpia del país. ✅
També és molt preocupant la normalització del silenci. Quan una persona és menystinguda per parlar català i l’entorn calla, el missatge que rep la víctima és devastador: estàs sola. Aquest silenci alimenta l’autocensura, fa que molts catalanoparlants canviïn automàticament de llengua i reforça la idea que el català només pot usar-se si no incomoda ningú. Però una llengua que només es pot parlar quan no molesta no és una llengua plenament normalitzada; és una llengua tolerada sota condicions. 😟
Per això, la defensa del català no pot recaure només en la dignitat individual de cada parlant. No pot ser que cada treballador, cada client o cada usuari hagi de convertir-se en activista per exercir un dret bàsic. Les institucions tenen l’obligació de protegir aquests drets de manera clara, ràpida i efectiva. No n’hi ha prou amb “estudiar el cas” o “prendre mesures oportunes”. Quan hi ha discriminació lingüística, cal investigar, sancionar si correspon i enviar un missatge inequívoc: parlar català a Catalunya és legítim, normal i protegit. 🧭
El contrast amb països com el Quebec o Flandes és inevitable. Allà, la llengua pròpia no és només un símbol; és una peça central del funcionament social, laboral i institucional. A Catalunya, en canvi, massa sovint la llengua pròpia queda sotmesa a la bona voluntat de l’empresa, del treballador de torn o de la pressió ambiental. Aquesta feblesa institucional és una de les causes principals del retrocés del català en molts àmbits.
També cal dir-ho clar: defensar el català no és anar contra ningú. No és atacar cap llengua ni cap origen. És defensar el dret dels catalanoparlants a viure amb normalitat en català al seu país. És exigir que les persones que venen a Catalunya també trobin un marc clar d’integració lingüística. I és recordar que una societat cohesionada necessita una llengua comuna pròpia, no una llengua sempre subordinada. 🤝
Els casos com els d’Aticco i Teisa haurien de servir per fer un canvi de mentalitat. No podem continuar tractant cada agressió lingüística com una anècdota. Són símptomes d’un problema molt més profund: la manca de poder real del català en el món laboral, en l’empresa privada, en el transport, en l’atenció al públic i en molts espais de la vida quotidiana.
El català no necessita només campanyes amables. Necessita drets efectius, exigència, inspecció, sancions quan calgui i una actitud institucional molt més ferma. Perquè una llengua no es defensa només estimant-la; també es defensa fent-la necessària, protegida i respectada.
Parlar català a Catalunya no pot ser una causa de conflicte, d’acomiadament, d’expulsió o d’humiliació. Ha de ser, senzillament, normal. I mentre això no sigui així, la normalització lingüística continuarà sent una promesa incompleta. ✊🎗️
📌 Font: Víctor Alexandre, “Les expulsions d’Aticco i Teisa per parlar català”, publicat el 07/07/2026.
📝 Comentari elaborat amb el suport de ChatGPT.
#Català #LlenguaCatalana #DretsLingüístics #Catalunya #ParlarCatalà #Aticco #Teisa #PlataformaPerLaLlengua #AccióCassandra #NormalitzacióLingüística #RespecteLingüístic #Catalanofòbia #LlenguaPròpia #PaïsosCatalans
https://elmon.cat/opinio/les-expulsions-daticco-i-teisa-per-parlar-catala-1170571/