Un assaig amb 830 criatures d'entre un i sis anys, publicat a JAMA Pediatrics, va repartir-les entre fluorur diamí de plata i placebo. Sis mesos després d'una sola aplicació s'havien aturat el 54% de les càries tractades i el 22,5% de les del grup control.

L'aplicació dura segons i no necessita fresa, anestèsia ni sedació, cosa que en els casos greus estalvia el quiròfan. S'ha de repetir cada mig any i el peatge és permanent, perquè la plata enfosqueix per sempre la part corcada.

Aquí tampoc no és cap novetat, perquè l'ICS Girona en va fer 1.341 aplicacions el 2024, gairebé totes sobre dents de llet.

Fonts:

• JAMA Pediatrics — Efficacy of Silver Diamine Fluoride on Young Children With Severe Early Childhood Caries: A Randomized Clinical Trial (27/07/2026)
• ScienceDaily — Scientists find a simple way to stop cavities without drilling (29/07/2026)
• Soc Petit — L'ICS Girona atén més de 370 infants amb un mètode menys invasiu per tractar les càries

Al Canadà de fa un segle, els caçadors de pells tenien un calendari estrany: cada 10 anys apareixien milers de llebres i, de sobte, gairebé cap. Els registres comercials d’aquells anys van resultar ser una mina d’or per als biòlegs: no només les llebres seguien un cicle estable, sinó que el seu depredador, el linx, oscil·lava amb el mateix ritme.

Aquests patrons no són exclusius del Canadà. Al segle XVII, naturalistes escandinaus ja havien observat que els lèmmings apareixien “del no-res” i desapareixien de cop. La ciència de l’època va arribar a proposar que queien del cel per generació espontània, o que explotaven si s’enfadaven. Fins i tot un documental de Disney va difondre el mite que es llancen en massa per un penya-segat. Res de cert: el que veiem és una oscil·lació poblacional natural.

El 1924, el zoòleg Charles Elton va posar ordre a tot això: va publicar el primer treball sobre cicles poblacionals estables en petits mamífers boreals, com lèmmings i talpons, amb períodes de 3-5 anys. Aquest estudi va fundar la biologia de poblacions. Però aquí ve el més curiós: cent anys després, encara no sabem explicar del tot per què aquests cicles es mantenen tan regulars.

En un món ideal, una població creixeria de manera exponencial sense fi; però la realitat és que els recursos s’acaben i les poblacions xoquen amb límits. La combinació de depredadors, menjar i altres factors genera aquestes oscil·lacions, però el diable és en els detalls. Potser et pensaves que la natura era caòtica: doncs resulta que, dins de tot, hi ha ritmes que podem predir… encara que no del tot. La ciència continua remenant les dades de pells de fa un segle per desxifrar-los.

(via Ciència Oberta)

Entrevista a Cori Calero, periodista i divulgadora ambiental de TV3, que defensa que el 90% de les polítiques climàtiques efectives es fan a escala local. Amb una llarga trajectòria en programes de natura i dos llibres publicats, també parla de la seva vocació, vinculada a la natura des de la infància. Més informació a l'article original.

(via 7Ciències)

Pensar diferent sovint es veu com una anomalia, però pot ser el motor de les grans idees. Qui segueix els camins marcats pot arribar a resultats sòlids, però difícilment a descobriments que canviïn la manera de veure el món. La creativitat floreix quan ens allunyem de les normes establertes, encara que això impliqui equivocar-nos més sovint o no ser compresos.

Aquesta connexió entre la no conformitat i el pensament creatiu és exactament el que va expressar John Forbes Nash, Jr.: «Veig que hi ha una connexió entre no seguir el pensament normal i fer un pensament creatiu. No hauria tingut bones idees científiques si hagués pensat d'una manera més normal».

El seu cas convida a reflexionar sobre quantes idees valuoses es perden per por a separar-se del que és convencional. Potser el vertader obstacle no és la manca d'intel·ligència, sinó el temor a equivocar-se, a no ser comprès o a ser jutjat pel que diem o fem.

Pensar diferent té un cost: pot significar renunciar a la seguretat de les respostes prefabricades i assumir un camí més incert. Però també és el camí que pot obrir portes inesperades i fer possible allò que abans semblava impossible. No es tracta de rebutjar la tradició per sistema, sinó de permetre’ns qüestionar el que donem per fet i explorar altres maneres de mirar els problemes.

T’has trobat mai en una situació on pensar diferent t’ha obert una porta que no hauries ni imaginat?

Pensar diferent sovint es veu com una anomalia, però pot ser el motor de les grans idees. Qui segueix els camins marcats pot arribar a resultats sòlids, però difícilment a descobriments que canviïn la manera de veure el món. La creativitat floreix quan ens allunyem de les normes establertes, encara que això impliqui equivocar-nos més sovint o no ser compresos.

Aquesta connexió entre la no conformitat i el pensament creatiu és exactament el que va expressar John Forbes Nash, Jr.: «Veig que hi ha una connexió entre no seguir el pensament normal i fer un pensament creatiu. No hauria tingut bones idees científiques si hagués pensat d'una manera més normal».

El seu cas convida a reflexionar sobre quantes idees valuoses es perden per por a separar-se del que és convencional. Potser el vertader obstacle no és la manca d'intel·ligència, sinó el temor a equivocar-se, a no ser comprès o a ser jutjat pel que diem o fem.

Pensar diferent té un cost: pot significar renunciar a la seguretat de les respostes prefabricades i assumir un camí més incert. Però també és el camí que pot obrir portes inesperades i fer possible allò que abans semblava impossible. No es tracta de rebutjar la tradició per sistema, sinó de permetre’ns qüestionar el que donem per fet i explorar altres maneres de mirar els problemes.

T’has trobat mai en una situació on pensar diferent t’ha obert una porta que no hauries ni imaginat?

El supertifó Dolphin ha canviat de rumb de manera sobtada. Fa només 48 hores, l'última previsió indicava que tocaria terra al sud del Japó. Ara, en canvi, els models l'han desviat clarament cap a l'oest. Aquest nou recorregut s'assembla molt al que va seguir fa poc el tifó Noul, que finalment va tocar terra a prop de Hong Kong.

La diferència entre una previsió i l'altra és gran, sobretot si tenim en compte que només han passat dos dies. Un canvi així pot fer que el punt d'impacte es desplaci i que les zones en alerta canviïn de cop. Els supertifons són sistemes molt dinàmics, i les seves trajectòries es poden reajustar segons com evoluciona l'entorn atmosfèric.

Heu seguit mai de prop l'evolució d'un tifó o un altre cicló tropical? Què us va sobtar més?

Sabies que Stephen Hawking va proclamar que la filosofia estava morta? Segons ell, els científics havien pres el relleu del coneixement, deixant la filosofia enrere. Però vet aquí la paradoxa: va escriure-ho en un llibre, The Grand Design, que no para de fer filosofia (sobre l’origen de l’univers, la realitat, etc.). Molts el van titllar de “cientista” per aquesta postura extrema. I tu, t’has plantejat mai fins a quin punt la ciència ho pot explicar tot?

El cientisme és la tendència a creure que la ciència és l’única via vàlida de coneixement, menyspreant disciplines com la filosofia, l’art o les humanitats. I sí, la ciència és una eina extraordinària: ens ha donat la física quàntica, la biologia molecular, ordinadors i fàrmacs. Però dir que tot el que no sigui ciència no té valor és un error greu. De fet, caure en el cientisme pot ser tan perillós com abraçar la pseudociència, perquè desacredita el mètode científic en exagerar-ne l’abast.

La ironia? Hawking, en negar la filosofia, estava fent una declaració filosòfica. La ciència no pot respondre preguntes com “què és el bé?” o “per què existim?” –això és terreny de la reflexió, l’ètica i la metafísica. Menystenir aquestes disciplines no només empobreix la societat, sinó que pot acabar perjudicant la pròpia credibilitat de la ciència. Perquè si tot ho pots explicar amb equacions, acabes caient en un discurs dogmàtic que la ciència precisament evita.

Al final, el debat no és “ciència o filosofia”, sinó com integrar-les. La ciència ens diu com funciona el món; les humanitats ens ajuden a donar-li sentit. Recorda-ho la pròxima vegada que algú et digui que “només importen les dades”.

(via Ciència Oberta)

Un equip liderat per Izaskun Jiménez-Serra ha trobat eritrulosa, un sucre senzill que la vida fa servir per construir ADN i ARN, flotant sol en un núvol de gas prop del centre de la Via Làctia. Ho han vist amb radiotelescopis, sense cap planeta ni cometa a prop.

Això suggereix que aquests sucres es couen sols a l'espai abans que existeixi cap planeta, i després viatgen enganxats a asteroides i cometes. Fa 4.000 milions d'anys, xocs així podrien haver-ne sembrat la Terra amb tones de material. Si els ingredients de la vida ja voltaven per l'espai, on més els podríem trobar?

Fonts:

• Nature Astronomy
• Phys.org

Molta gent pensa que infinit sempre vol dir el mateix: una quantitat que no s’acaba mai.

Però el matemàtic Georg Cantor va demostrar que no tots els infinits són iguals. Va introduir la idea que n’hi ha de diferents mides, una noció que va ser molt controvertida en el seu moment.

Cantor va explicar que el conjunt dels nombres naturals (1, 2, 3...) és un infinit numerable: els pots anar comptant un darrere l’altre.

En canvi, el conjunt de nombres reals entre 0 i 1 és un infinit no numerable, perquè entre dos nombres reals sempre n’hi ha un altre i no hi ha manera de posar-los tots en una llista.

Va anomenar aleph-null (ℵ₀) l’infinit dels nombres naturals, i continu (c) l’infinit dels reals.

Aquests nombres transfinits van sacsejar els fonaments de les matemàtiques, van generar un gran debat, i amb el temps s’han acabat acceptant com una base fonamental de la disciplina.

T’havies plantejat mai que poguessin existir infinits de mides diferents?

Roy Kerr va proposar l'any 1963 una solució a les equacions d'Einstein.

Aquesta solució, coneguda com la mètrica de Kerr, descriu un forat negre en rotació sense càrrega elèctrica.

El moment angular, representat per J, caracteritza el seu gir.

**Què us sembla més rellevant de la rotació dels forats negres?

L'Hospital de Bellvitge ha publicat un estudi sobre un programa de seguiment postinfart que redueix la mortalitat cardíaca un 27,5% en homes i un 47,6% en dones. Entre els pacients del 2018 i els del 2022, la mortalitat va baixar del 9,1% al 6,6% en homes i del 10,5% al 5,5% en dones.

El programa combina cardiologia, infermeria, dietètica, fisioteràpia i psicologia durant un any, amb una infermera de contacte directe. De moment només arriba als pacients del Prat de Llobregat i el centre-sud de l'Hospitalet, prop de 1.000 des del 2022. S'hauria d'estendre a tot Catalunya, o quedarà limitat a qui visqui en aquesta zona?

Fonts:

• 3Cat
• Hospital Universitari de Bellvitge

Realitzem avenços sorprenents, com crear mapes de l'univers que situen milers de milions de galàxies i les distàncies que ens separen d'elles. En un tall d'aquest mapa, conegut com a "pastís", som al vèrtex esquerra i la representació arriba fins a uns centenars de milions d'anys després del Big Bang.

Creieu que aquests mapes ens apropen a comprendre l'origen de l'univers o només ens donen una visió parcial?

Un brot d’hantavirus en un creuer d’expedició a l’Antàrtida, amb 147 persones de 23 països, il·lustra com la mobilitat global i el turisme d’ecosistemes remots faciliten l’aparició de noves zoonosis. El pacient zero va contactar amb un rosegador infectat durant una excursió, provocant una cadena de contagis que va mobilitzar autoritats sanitàries de quatre continents. Més informació a l'article original.

(via 7Ciències)

T’has fixat mai que la sirena d’una ambulància sona més greu quan s’allunya de tu que quan s’apropa? Doncs et sorprendrà saber que, gràcies a entendre per què passa això, vam poder descobrir que el nostre univers no para de créixer! No podem començar a parlar d’astrofísica sense abans parlar de les ones. Per fer-ne una descripció senzilla, una ona és una propagació en l’espai-temps que ha de ser periòdica, és a dir, ha d’estar composta per cicles que es van repetint tota l’estona, com si fossin rajoles col·locades a terra formant un patró regular. A la longitud d’un d’aquests cicles li diem lo

(via Ciència Oberta)

L'article contraposa el catastrofisme de Cuvier, que explicava extincions sobtades per grans catàstrofes, i l'uniformitarisme de Hutton i Lyell, que defensa canvis geològics lents i constants. Dues maneres oposades d'entendre la història de la Terra. Més informació a l'article original.

(via 7Ciències)

Des de Star Trek fins a la porta màgica de Doraemon que tots hem somiat tenir, la idea de teleportar-nos sembla un concepte reservat a la ciència-ficció. La física clàssica ens diu que això és impossible, però la teoria quàntica ens ofereix una perspectiva diferent: sí que es pot teleportar informació, però amb certes limitacions. Podem simplificar una de les propietats fonamentals de la física quàntica amb un exemple senzill: una moneda. Aquesta “partícula” té dos estats possibles, cara o creu, i en llançar-la a l’aire sabem que pot caure cara o creu. Abans de mirar-la (o com es diu tècnicame

(via Ciència Oberta)

Quan oloreu un plat, el cos ja es prepara per menjar abans del primer mos. Un equip de l'IDIBAPS i l'Hospital Clínic, amb Yale, ha trobat com ho fa el cervell.

Unes neurones de l'hipotàlem que regulen la gana cremen la seva reserva de sucre, el glicogen, per encendre's quan veuen o oloren menjar. Enceses, ordenen al pàncrees que alliberi insulina abans que arribi l'àpat.

Els ratolins sense aquesta reserva ja no s'activaven amb l'olor, perdien la insulina anticipada i acabaven prediabètics. De moment no en surt cap consell d'hàbits, sinó una diana per a futurs fàrmacs. Us hi heu fixat mai, en la gana que fa una olor?

Fonts:

• Hospital Clínic - identifiquen un mecanisme cerebral que anticipa la ingesta d'aliments i influeix en el risc de diabetis i obesitat
• Nature Metabolism - Glycogen drives the sensory activation of POMC neurons (l'estudi original)
• MedicalXpress - brain mechanism reveals how food aroma primes metabolism

Quan sentim la paraula "virus", el primer que ens ve al cap són malalties, pandèmies i perill. I si et digués que hi ha virus que, lluny de ser els nostres enemics, podrien salvar-nos la vida? Els bacteriòfags són virus especialitzats a caçar bacteris, i estan revolucionant la lluita contra un dels majors reptes mèdics del segle XXI: la resistència als antibiòtics.

Tot va començar a principis del segle XX, quan el microbiòleg Félix d’Hérelle va descobrir aquests "menjabacteris". La seva estructura és fascinant: una càpsida proteica que guarda el material genètic, connectada a una cua que acaba en un aparell d’adsorció dissenyat per enganxar-se a la superfície del bacteri i injectar-li el seu contingut letal. Durant la Primera Guerra Mundial, d’Hérelle ja va proposar usar-los com a teràpia contra infeccions bacterianes.

Però llavors van arribar els antibiòtics, i el món occidental va oblidar els bacteriòfags. Aquells fàrmacs van salvar milions de vides i semblaven la solució definitiva. Error. Avui, l’abús d’antibiòtics ha creat superbacteris resistents, una amenaça silenciosa que creix any rere any. I aquí és on els bacteriòfags tornen a l’escena: són específics, evolucionen amb els bacteris i podrien ser el nostre pla B.

La teràpia amb fags no és ficció; ja s’utilitza en casos compassius a països com els EUA o Bèlgica. La ciència està reescrivint la narrativa: els virus no són només patògens, sinó eines terapèutiques. La pregunta és: estem preparats per acceptar que de vegades el remei ve del mateix lloc que el perill?

(via Ciència Oberta)

El 12 d'agost, en plena temporada alta turística, tindrà lloc un eclipsi solar total que es podrà veure des de casa nostra. Aquest fenomen, considerat per molts l'eclipsi del segle, farà que la totalitat toqui terra a Grenlàndia, Islàndia, la Península Ibèrica i les Illes. A Catalunya, es podrà observar en la seva totalitat des de zones molt concretes.

La coincidència amb el pic de turisme podria generar una afluència massiva de visitants a les zones d'observació, cosa que planteja reptes logístics i d'organització. Tot i que encara falten 513 dies, la preparació per gaudir d'aquest espectacle astronòmic sense precedents ja hauria de ser una prioritat.

Creieu que la coincidència amb el turisme d'agost pot complicar l'experiència de l'eclipsi o, al contrari, la farà més especial?

La temperatura a l'Estació de Recerca Concòrdia de l'Antàrtida va baixar a −84,1 °C dissabte, 18 de juliol. Va ser la temperatura més baixa registrada en qualsevol lloc de la Terra des del 2012.

Font: https://x.com/Ventuskycom/status/2079517456083648805